En aquesta ocasió ens vam donar cita amb més ganes que de costum, a part de pe’l prometedor dia que havia començat assolellat i amb el mar en calma, perquè en aquesta ocasió ens acompanyaríen per primera vegada dues persones molt especials. Eren la Desi (la nostra col·laboradora més jove) i la seva germana Didi, les quals s’aventuraven per primera vegada en la navegació d’albirament de cetacis. A part d’elles, ens van acompanyar: la seva mare Nina, Jordi, Marta, Lídia, Natàlia, Quique, David, Mon, Gon i Anna la nostra súper patrona.
Partim del port de Garraf una mica més tard que de costum i ben aviat vam descobrir que seria un dia complicat per aconseguir el nostre objectiu d’albirament. El mar tranquil de primera hora va donar pas a un embravit onatge que produïa cabretes per tot arreu. Tan sols els mascarells i baldrigues semblaven desafiar el vent que començava a bufar amb força 4.
Quan vam arribar a la capçalera dels canons de Vilanova, vam decidir variar el pla de navegació i virar en direcció nord per no allunyar-nos en excés de la costa i guanyar terreny contra el vent, facilitant el retorn a port. De pas també vam pensar que seria una bona oportunitat per rastrejar aigües menys profundes a la recerca de dofins mulars.
La navegació va transcórrer moguda; les onades sacsejaven el vaixell i alguns tripulants van buscar refugi a l’interior de les cabines. Just quan Nina va veure un peix lluna, Mola mola, enfront del vaixell. Vam tenir la fortuna de poder observar-lo de prop, tot i que, amb la superfície del mar tan moguda, es feia difícil distingir molts detalls de la seva sorprenent anatomia.
Segons vam anar apropant-nos a la costa de Castelldefels, la mar es va tranquil·litzar permetent una navegació molt més còmode i amb més possibilitats d’albirament. Tots vem multiplicar esforços de vigilància, però no vàrem albirar res excepte els nombrosos mascarells que pescaven al nostre voltant. És espectacular com aquestes grans aus, de gairebé 2 metres d’envergadura, es llancen en picat des de 25 m. d’alçada per capturar els peixos de que s’alimenten. Podria semblar que les seves ales es trenquen en impactar amb la superfície de l’aigua, però la seva excel·lent adaptació al medi queda patent en aquestes exhibicions de força i precisió.
La tarda va transcórrer tranquil·la fins que vem divissar la bocana del port. De nou a terra no vam poder evitar de sentir-nos una mica desil·lusionats per no haver trobat als nostres amics cetàcis; però tot va canviar quan Desi i Didi van conèixer als seus “fills adoptius”, dos dofins mulars pertanyents al nostre catàleg de foto identificació. Van decidir dir-los Lucky i Hope. Com no van poder veure’ls a ells ni als seus altres parents, ens van fer prometre que podrien acompanyar-nos de nou amb l’esperança de retrobar-se amb aquests, cada vegada menys desconeguts, habitants de la nostra costa.
