03/09/2017
Al setembre reprenem les sortides d’albirament d’Associació Cetàcea i ho fem amb la mateixa il·lusió amb la que ens vam acomiadar dos mesos enrere.
En aquesta ocasió ens trobem al port de Vilanova i la Geltrú, els membres d’Associació Cetàcea: el Ricard, el David i la Laura amb la resta de la tripulació acompanyant: la Carme, l’Anna, l’Helena, el Jordi i la Tanit; un grup molt interessat en tot lo referent a la fauna marina i el medi ambient. El vaixell que avui ens portarà al meravellós món de mar obert és el Bella Lola 2.
El dia es presenta ennuvolat, ideal per l’albirament còmode de les espècies que se’ns creuin en aquesta nova aventura. A la motxilla portem tot el indispensable per passar el dia, i com de costum no falta l’ingredient principal, la il·lusió reflexada als ulls dels nostres companys de viatge.
Al sortir de port un lleuger mar de fons ens dificulta un xic l’albirament, però en tot moment tots estem molt atents a qualsevol senyal.
Finalment, a mig matí veiem una tortuga babaua (Caretta caretta) adulta. Està descansant a l’aigua, i la nostra presència sembla importar-li ben poc, ella segueix a la seva. Estem l’estona precisa per gravar-la en vídeo i prendre fotografies mentre admirem la seva bellesa; de tant en tant ella va treient el cap per respirar, aparentment aliena a la nostra presència.
Seguim la nostra ruta fins arribar al canó de destí mentre divisem les escases aus que se’ns apropen: un parell de mascarells, baldrigues cendroses i mediterrànies, gavians argentats, xatracs comuns i de bec llarg, un corb marí i gavines corses. Però ni rastre de cetacis. El què sí anem trobant pel camí són les restes més deplorables de la civilització: deixalles, brutícia, plàstics per tota la superfície que les darreres pluges han portat a les rieres i aquestes han llençat al mar. Brutícia que serà la causant de la mort d’algun habitant de les aigües del Garraf.
El patró, en David, després de recòrrer tot el canó i al veure que la mar de fons ha baixat força i s’ha quedat una mar plana, decideix anar cap a un altre canó. I a la sobretaula, la paraula màgica per les nostres oïdes ressona quan una tripulant crida “dofins!” i, com de costum, tots els sentits s’aguditzen. Una família de dofins llistats (Stenella coeruleoalba) estan descansant a la superfície, i entre elles hi ha dues cries, que cada cop que surten a respirar fan aquell soroll tan característic que combina l’aigua amb l’aire. Així i tot, no sembla que vulguin venir a jugar a proa; un parell d’adults s’apropen una mica al vaixell, però de seguida tornen al seu nucli familiar. Després d’estar una bona estona prenent imatges dels exemplars i de les seves aletes dorsals, continuem rumb a port donant per acabada la jornada.
De nou la mar ens ha regalat un pedaç de natura: i nosaltres ens l’hem endut a casa nostra en forma de imatges i, especialment, de records a la nostra memòria. Records del color gris de l’aigua, reflexe dels núvols; del soroll del mar colpejant el casc de l’embarcació, i sobretot de la visió d’aquests meravellosos animals que intenten sobreviure a la seva llar, encara que els humans no posem tot el necessari per preservar-la.
