23/02/2019

Després d’una llarga aturada de gairebé tres mesos a causa de la inestabilitat meteorològica, quedem el dissabte 23 de febrer per iniciar la primera sortida de l’any 2019. Aquesta vegada la tripulació externa està formada per Alexandra, Carol, David, Eduard, Maria i Xavier. Com voluntaris de Cetàcea: David com a patró de l’embarcació, Abel com a fotògraf i Laura com a observadora i anotadora. 

Així que salpem amb l’Alció quan passen deu minuts de les 9 del matí, en un dia que ens augura un temps esplèndid per al mes en què estem. I encara que no és una bona notícia que en ple mes de febrer tinguem, en un clima mediterrani, 17 graus de temperatura, els gaudim mentre l’Alció solca unes aigües tranquil·les a la costa del Garraf. Veiem els primers mascarells, gavines, frarets i baldrigues. Van passant les hores i a mig matí veiem una aleta, però és d’un peix lluna que reposa en superfície. La tripulació externa es delecta amb aquest peix, i seguim amb la ruta acordada, el sol i la brisa marina acariciant la nostra pell. 

A les 12, un tímid dofí llistat apareix a pocs metres del vaixell, i es posa a proa, observant-nos. La tripulació no malgasta ni un segon i comença a fer fotos. Però el dofí es va tan sobtadament com ha arribat, i en tot just un minut es submergeix, no tornant a aparèixer. Encara que ens hagués agradat tenir-lo per més temps amb nosaltres, sabem que així és el seu món i agraïm que pugui solcar lliure a casa seva.

Seguim el rumb establert i dues hores més tard, es veu un buf a la llunyania. Els voluntaris de Cetàcea, per l’altura del buf i la verticalitat ja endevinem que es tracta d’un rorqual comú, i no ens podem creure la sort que tenim de veure la primera balena de la temporada. El rorqual comú és la segona balena més gran del món, després de la balena blava. A la primavera se’ls pot veure per la nostra costa perquè es dirigeixen cap al mar de Ligúria per alimentar-se. El rorqual, després de diverses respiracions, se submergeix i posem el crono en marxa per saber en quin moment emergirà de nou. Els rorquals solen tenir un temps d’apnea que pot arribar fins a 20 minuts. La tripulació està emocionada i nerviosa, expectant i desitjant tornar a veure-la. Calculant la trajectòria que portava quan es va submergir, anem amb l’embarcació a una velocitat moderada i a força distància, i encertem de ple. Perquè de cop i volta, als vuit minuts i a estribord es veu i se sent un buf. Veiem que l’animal està més a prop, i podem observar com quan surt a respirar s’obre l’espiracle (el seu nas), traient un raig de vapor d’aigua, el llom gris fosc brillant sota el sol. Es fa el silenci a l’Alció, només trencat pels sons de les càmeres fotogràfiques i algun que altre comentari d’admiració, gairebé un murmuri. I per sobre de tot, el so de la seva respiració. Tots els que estem al vaixell intentem retenir en les nostres retines la preciosa imatge del magnífic rorqual, un animal d’uns vint metres que malgrat la seva grandària, es mostra tan pacífic. Em ve a la memòria llavors que el Japó, Islàndia i Noruega segueixen caçant a aquest animal considerat per la UICN en perill d’extinció i segueixo sense entendre com algú pot tenir davant aquests impressionants exemplars i arponejar-los.

Després de diversos minuts en superfície, el rorqual es torna a submergir i després de calcular de nou la seva trajectòria i vint minuts més de crono, no torna a aparèixer. 

Decidim reprendre el camí de tornada ja cap a port. Seguim atalaiant l’horitzó a la recerca de més cetacis, però en comptes d’ells segueixen apareixent frarets i mascarells que fan les delícies dels fotògrafs.

A l’arribar a port, ens acomiadem de la tripulació externa, que segueix extasiada per l’experiència viscuda durant tot el dia, en què l’estrella indiscutible ha estat el rorqual.

I en mirar els ulls brillants del magnífic grup de tripulants, i en escoltar les paraules d’emoció i agraïment, ens tornem a adonar que seguim fent les coses bé. Brindar-li a la gent la possibilitat de conèixer més la mar Mediterrània i els seus habitants és crucial perquè aprenguin a estimar-lo. Perquè només s’aprèn a estimar allò que coneixem. I quan ho arribem a estimar, automàticament ho comencem a respectar.