29/11/2015

Diumenge passat vam sortir novament del port de Vilanova. El Sol ens va acompanyar durant tot el trajecte i, encara que al principi el mar estava una mica regirat, finalment es va calmar.

Vam tornar a gaudir de la presencia de la Laura, el Jose, la Marina i la Txell, així com d’en Marc, qui ens va acompanyar per primera vegada. A més, vam comptar amb la presència de l’Anna, col·laboradora voluntària del projecte del catàleg de foto identificació, a qui agraïm l’ajuda que va brindar al nostre patró, el David, qui a part d’organitzar activitats en Depana, ens regala part del seu temps per col·laborar al nostre projecte. Per part de Cetàcea, jo mateixa, la Eva de l’àrea d’educació.

Abans de salpar, vam gaudir d’una breu explicació sobre les espècies marines que viuen al Mediterrani i com identificar-les. A través d’un mapa del fons marí, el nostre patró, ens va descobrir el secret que el mar amaga sota les seves aigües i una mica de la seva història. Tant bon punt vam sortir del port, vam poder albirar un horitzó sinuós. El part meteorològic preveia un mar mogut però amb previsió de millor al llarg del dia, així que, no hi vam dubtar i ens vam posar en marxa.

La proa colpejava la mar arrissada i el vent començava a ser més fort, així que el nostre patró va decidir preparar la major i el floc i apagar el motor, i durant un moment van poder sentir la sensació de llibertat i de contacte íntim amb el mar mentre avançàvem impulsats endavant per la força del vent. Mentre navegàvem deixant la costa enrere, vam poder veure gavines que s’enlairaven terra endins i vàries baldrigues volant molt arran d’aigua, gairebé tocant amb la punta de les ales la superfície del mar.

Els nostres ulls es van dirigir ràpidament a un peix que de forma sobtada va saltar repetidament a prop dels canons submarins, malauradament no van tenir temps per identificar-lo, però la seva mida era considerable per l’agua que va esquitxar en tornar-se a submergir. A unes 15 milles de la costa ens va semblar veure entre les crestes de les onades, cada cop més altes, el que semblaven lloms de dofins, però la visibilitat per les condicions del mar feia molt difícil poder confirmar-ho, de manera que arribada l’hora vam posar rumb a terra ferma.

Durant el trajecte de tornada el mar es va anar amainant poc a poc fent-nos molt agradable la travessa. Ens acompanyaven alguns mascarells i xatracs que es llençaven en picat al mar. De sobte algú va cridar “dofí!” i tots ens vam posar alerta, entusiasmats i amb les càmeres preparades per immortalitzar-los. Primer va aparèixer un a estribord, pràcticament tocant el casc del vaixell, i instants després van aparèixer cinc més a proa. No ens ho podíem ni creure. Eren dofins llistats i semblava que ens indiquessin el camí, nedant amb unarapidesa que fins i tot desorientava. Ens va semblar veure alguna cria entre ells, l’emoció va ser doble en sentir els seus sons, xiulets i clics d’ecolocalització, que fan servir per comunicar-se, orientar-se i cercar les preses. Aquest moment tan especial, va ser possible gràcies a l’hidròfon que portava una de les nostres tripulants. Mil Gràcies!

Un moment compartit per tots, un regal de la natura, que no oblidarem mai. Veure’ls en plena llibertat, en el seu medi, és una sensació incomparable, així és com s’haurien de veure sempre. Quan finalment els vam perdre de vista i el nostre vaixell s’acostava al port, el mar estava en calma. Vam poder veure un mascarell alçant el seu majestuós vol davant nostre.

Per si no fos poc, just abans d’arribar, se’ns van creuar corbs marins que volaven terra endins. Arribàvem gairebé a la posta de Sol, posant fi a una experiència inoblidable.

Gràcies a tots els que ens van acompanyar aquell dia, la seva tripulació i el nostre patró. Sense vosaltres no seria possible continuar el nostre projecte.