14/05/2017
El 14 de maig, vam tornar a donar-nos cita en el port de Garraf per efectuar una nova sortida del projecte “Foto Identificació – Balenes i Dofins al Litoral Català”. La nostra tripulació estava formada per un nodrit grup de persones que buscaven l’oportunitat d’observar cetacis en llibertat: en Jaume, l’Helena, en Carlos, la Sandra, en José María, en Ricard i l’Anna. A ells calia sumar en Lluís que va venir a documentar el nostre treball i els voluntaris de l’Associació Cetàcea: la Lidia, en Gon i l’experta patrona Anna.
Vam partir rumb a mar obert animats per l’excel·lent estat de la mar, que es mantenia com una bassa d’oli. Sabiem que en els dies previs s’havien realitzat un bon nombre d’albiraments a la zona, però no vam perdre la prudència ja que sabem molt bé lo capritxós que pot mostrar-se el mar i els seus habitants. Aviat ens vàrem creuar amb el primer banc de tonyines en el qual s’anaven congregant un gran nombre d’aus marines (baldrigues balears, mediterrànies i cendrosses, xatracs i gavines) a més de diverses embarcacions de pesca.
Vam passar de llarg, seguint el nostre transecte sense novetat fins que en l’horitzó es va retallar un llom fosc i enorme. Al poc un esbufec, seguit d’un altre llom i un altre esbufec uns metres més enrere. Un crit de “Balena a la vista!” va posar en guàrdia a tota la tripulació, doncs és necessari mantenir-se alerta per no perdre de vista als rorcuals quan tornen a aparèixer després de submergir-se en el seu típic patró de navegació. Mentre ens aproximàvem lentament a la seva posició, en l’horitzó van aparèixer més esbufecs. Van ser moments de gran agitació, vam albirar una altra parella de rorcuals que es desplaçava a uns quants centenars de metres de la posició dels primers i en rumbs oposats. Vam tenir un instant de dubte, doncs no estem habituats a albiraments simultanis de 5 balenes com aquest. Així i tot decidim no variar el pla inicial i ens vam mantenir en la nostra trajectòria d’aproximació. De sobte, uns dofins van treure els seus lloms entre el nostre vaixell i els rorcuals, vàrem pensar que tindríem l’enorme sort de veure interactuar a ambdues espècies, però desgraciadament van desaparèixer tan ràpid com van arribar.
Quan per fi comencem a tenir a les balenes a tir de les nostres càmeres, aquestes van iniciar una de les seves apnees, que poden ser d’entre 5 i 20 minuts. En aquest moment, vam reduir al mínim la velocitat de la nostra embarcació, vam apagar la sonda i vam seguir navegant en la mateixa direcció que la que portaven els rorcuals en la seva última emersió, maximitzant així la seguretat dels cetacis durant la maniobra. Al cap d’uns 13 minuts d’expectant espera, l’impactant i borbotejant so d’un esbufec ens va sobresaltar quan els tres leviatans van sortir a respirar pel costat contrari al que miràvem. En aquest moment, i amb el motor aturat, vam poder ser testimonis propers de la magnificència d’aquests animals, que ens van delectar uns segons amb els seus esbufecs mentre s’allunyaven lentament de nosaltres.
Amb el pols accelerat vam posar proa cap a la capçalera dels canons del Foix, mentre encara albiràvem a la llunyania les nebuloses de les seves respiracions. Durant la travessia un altre petit grup de dofins llistats es va acostar a tafanejar, allunyant-se als pocs segons i deixant-nos amb la desil·lusió de no haver pogut gaudir de la seva presència més temps. A mitja tarda, com és habitual, iniciàrem la tornada encara esperançats amb poder observar algun altre cetaci; no obstant això, només alguns peixos lluna i diverses aus marines ens van obsequiar amb la seva aparició pels voltants.
Al final del dia, la sensació que ens quedava a tota la tripulació era la d’alegria plena per haver estat testimonis directes de la majestuositat, força i elegància d’aquests éssers extraordinaris: els rorcuals comuns, simpàtics i desconeguts gegants que cada any visiten les nostres costes en el seu camí cap al mar de Ligúria.
