12-05-2019
Nou dia, nova aventura al mar. L’equip de Associació Cetàcea, aquest cop compost pel patró Jorge, el fotògraf Ricard, i les encarregades del protocol de dades Tania i Laura, ens trobem al port del Garraf amb la tripulació externa, aquesta vegada formada per Alba, Clara, Jordi , Lluís, Montserrat, Paco i Victòria. Junts, pugem a la bonica Esmeralda, l’embarcació que ens portarà mar endins a trobar-nos amb els nostres estimats animals marins.
El dia és espectacular: assolellat però sense calor, la mar es presenta calmada i això incrementa les possibilitats d’albirar cetacis.
Així que, amb tot preparat, salpem puntuals amb la il·lusió per bandera. Els objectius sempre s’aconsegueixen més fàcilment amb una bona predisposició i un millor humor, i no triguem a albirar, a poques milles de la costa, a un grup de dofins mulars (Tursiops truncatus) que estan esmorzant en una zona d’uns 80 metres de profunditat.
La distribució i el comportament del grup de mulars ens indica que estan alimentant-se, i encara que mantenim la distància seguint el protocol d’aproximació a cetacis per no destorbar el seu tiberi, quatre imponents adults s’apropen a la nostra embarcació per observar-nos, nedant tranquil·lament al nostre costat, anant i venint a un ritme relaxat.
Sempre és emocionant sentir la reacció dels tripulants quan veuen, de vegades per primera vegada, dofins en llibertat. La sensació d’immens respecte cap a aquests màgics animals, el silenci que es crea quan els cetacis es queden al costat de l’embarcació, i els ulls vidriosos quan algun tripulant de sobte et mira i et diu “gràcies”. Veure dofins en el seu hàbitat no té res a veure amb veure dofins en un medi absolutament artificial com és un delfinari. Perquè en una piscina, a poc a poc la seva essència es va diluint fins quedar el cos d’un dofí però sense la seva personalitat original, destruïda entre parets i reconstruïda de nou a força d’ordres i premis en forma de menjar.
Quan ja tenim fetes les fotos necessàries per al projecte de fotoidentificació, que inclou a aquesta espècie, recuperem rumb per intentar veure rorquals. Però aquest any sembla ser que les balenes s’han entestat a no deixar-se veure (només vam veure una a finals de febrer), i després d’una estona navegant i veient aus marines, a estribord i a la superfície veiem una inconfusible ombra marronosa: un bonic exemplar de tortuga babaua (Caretta caretta) descansa en la immensitat del blau.
Després d’observar-la durant uns minuts i gaudir de la seva bellesa, posem rumb a port, i encara que seguim albirant per intentar veure més cetacis, seguim veient aus marines: gavines corsa, xatracs becllargs, baldrigues balears i cendroses o ocells de tempesta fan les delícies dels ornitòlegs , que no deixen de disparar la seva màquina fotogràfica.
Tornem a port amb unes imatges molt agradables gravades en el nostre cervell: les d’uns éssers que, malgrat la nostra falta d’empatia cap al planeta i els animals que el comparteixen amb nosaltres, lluiten per mantenir la seva pròpia espècie, cada un a la seva manera i amb més o menys èxit. I ens portem a casa el compromís de fer tot el possible per conservar aquest gran tresor que tenim en aquest mar. Un regal que, si no tenim cura, s’extingirà. I l’extinció és per sempre.
