ORCA Nom científic: Orcinus orca Autoria: (Linnaeus, 1758) Castellà: Orca Anglès: Killer whale
		Distribució al Mediterrani:
		Classificació taxonòmica: FÍLUM: Chordata CLASSE: Mammalia ORDRE: Cetartiodactyla SUBORDRE: Cetacea FAMÍLIA: Delphinidae GÈNERE: Orcinus ESPÈCIE: O. orca
		Estat de conservació al món: Dades insuficients (UICN)
		Grandària mitjana: Entre 6 i 9,5 metres en adults; entre 1,8 i 2,5 metres al néixer
		Hàbitat:
		Dieta:
		Característiques d’identificació: Coloració blanca i negre amb les diferents àrees ben diferenciades. Taca blanca elíptica post-ocular. Taca gris darrera l’aleta dorsal (sella de muntar). Aletes pectorals grans, arrodonides i amb forma de pala. Aleta dorsal gran i falcada en les femelles i juvenils i molt alta i triangular en mascles adults. Acrobàtica i activa en superfície. Viu en grups familiars, formats generalment per pocs individus.
		Es pot confondre amb: Cap d’olla negre d’aleta llarga (Globicephala melas) Orca falsa (Pseudorca crassidens)
		Patró d’immersió:
		Característiques d’identificació individual: Aleta dorsal: forma i osques al marge posterior. Sella de muntar darrera de l’aleta dorsal dels animals. Ferides al cos, sobretot les de la part dorsal.
		Principals amenaces:

La orca (Orcinus orca) és un del cetacis odontocets que pertanyen a la família Delphinidae, i la única espècie existent dintre del gènere Orcinus.

A diferència d’altres delfínids, les orques tenen una complexió robusta, la seva longitud i coloració negre brillant fan de la orca un dels cetacis més fàcils de reconèixer. El dimorfisme sexual és molt marcat en aquesta espècie i no només en longitud sinó que també en la mida i forma de les aletes. Als mascles adults l’aleta dorsal és notablement alta i triangular, arribant a mesurar 1,8 metres d’altura des de la base, mentre que les femelles i juvenils tenen una aleta molt més curta y falcada, amb forma de mitja lluna. Aquest fet dificulta la diferenciació entre sexes, ja que els mascles no comencen a presentar la projecció de l’aleta fins els 10 anys de vida. Les aletes pectorals són marcadament ovalades amb forma de rem, més grans en els mascles que en les femelles, podent arribar a mesurar 2 metres de llarg per 1 metre d’amplada. Totes les altes tenen una funció imprescindible per a la locomoció, com l’aleta caudal que s’encarrega de la propulsió, però no només tenen aquesta utilitat. Les orques han elaborat un complex llenguatge corporal que utilitzen en les relacions socials, però també en l’organització del grup i de les tècniques de caça per tal de no utilitzar les vocalitzacions i així no alertar a les preses. El cap arrodonit provist d’un gran meló, presenta la carència de bec definit i amb el maxil·lar superior sobresortit de la mandíbula inferior.

Aquesta espècie posseeix una distribució de color única. En general tot el cos es negre brillant amb l’excepció d’algunes àrees blanques o grises, com per exemple la part ventral, que va des de la gola fins a l’àrea genital, on sorgeixen dos branques corbes ascendents fins als flancs, adoptant la forma d’un trident invertit, típica d’aquesta espècie. Al dors, completament negre i just darrere de l’aleta dorsal, s’hi troba una marca de coloració blanquinosa, anomenada sella de muntar. Aquesta marca es troba situada per els dos cantons del cos, de manera quasi simètrica, projectada cap endavant i varia entre les diferents poblacions d’orques en diversos indrets del món. A més a més també s’utilitza per la foto-identificació ja que és única per cada individu. Al cap, per sobre i darrere de cada ull trobem la taca post-ocular de color blanc intens. Aquest tipus de coloració d’alt contrast és una adaptació evolutiva de les orques per a la caça. Sota l’aigua aquestes taques desapareixen, distorsionant la silueta del cos, i confonent a les preses. Aquestes taques varien depenent del tipus d’orca i la distribució geogràfica.

La dentadura de les orques està formada per entre 40 i 48 dents homodonts cònics d’entre 10 i 12 centímetres d’alçada per 3.5 de diàmetre. Estan lleugerament inclinades cap enrere i cap a endins. Les dents es troben repartides de forma equitativa entre les mandíbules fent que quan tanca la boca encaixin perfectament entre si.

Els mascles adults arriben a mesurar més de 9,5 metres i pesar més de 8 tones, mentre que les femelles superen els 6 metres i pesen unes 5 tones. Les cries d’orca neixen amb aproximadament 1,80 a 2,50 metres de longitud i uns 180 kg de pes.

Actualment només es reconeix una sola espècie d’orca (Orcinus orca), tot i que es diferencia en quatre grans grups, amb distribucions geogràfiques diferents. Es considera que la taxonomia d’aquesta espècie hauria de ser revisada, ja que existeixen evidències morfològiques, ecològiques i genètiques que permeten intuir que s’està produint cert grau d’especiació.

• Tipus A: És la comunitat d’orques més estudiada i observada amb major freqüència. Està formada per tres grups que es diferencien en comportament, morfologia i distribució.
  • Orques residents: Es troben al Pacífic nord-oest, en aigües d’Alaska i la costa de Vancouver (Canadà). La sella de muntar pot ser completament gris o oberta per una línia negra, i mai s’estén més enllà del punt mig de la base de la aleta dorsal. La taca post-ocular té forma ovalada, d’una mida mitjana i orientada paral·lelament a l’eix corporal. La seva estructura social és molt forta, formada per entre 6 a 60 individus, que normalment passen tota la vida en el mateix grup familiar. Les comunitats d’orques residents són altament endogàmiques. Només s’aparellen amb orques del mateix clan o amb orques d’altres grups amb ancestres maternals comuns. La seva alimentació és exclusivament a base de peixos, sobretot salmó.
  • Orques transeünts: Les més conegudes i estudiades es troben en el Pacífic nord-oest, però hi ha orques d’aquest tipus distribuïdes per tot el planeta. Dels quatre tipus aquesta es la més gran, podent existir femelles de fins a 7,5 metres i mascles de més de 9 metres de longitud. Les aletes dorsals són triangulars i amb la punta més punxeguda que en les residents. La sella de muntar és sempre tancada i mai presenta una línia negra que la divideixi. L’estabilitat social no es manté durant tant anys com en les residents, ja que els mascles solen abandonar el grup una vegada han arribat a la maduresa, i viatgen sols o en grups formats exclusivament per mascles, buscant altres grups d’orques per aparellar-se. Les vocalitzacions són menys variades i complexes que en altres tipus, només emeten sons el 5% del temps. La seva dieta és molt variada, a part de peixos inclouen llops marins, foques i a la zona antàrtica també el rorqual austral (Balaenoptera bonaerensis). Aquest tipus de dieta ha transformat també les seves tècniques de caça, fent-les més elaborades, com per exemple, les orques de Punta Norte (Península Valdés, Argentina) que avaren a las platges per caçar a les cries de llops o elefants marins.
  • Orques de mar obert (offshore): Van ser descobertes al 1997. Prefereixen mantenir-se en zones d’alta profunditat a més de 15 km de costa, encara que en ocasions es poden apropar. Se les pot observar al voltant de l’illa de Vancouver i de les illes de Canadà. La aleta dorsal té la punta corbada i en algunes ocasions la sella de muntar és molt assemblada a la de les residents. En general són més petites. Els seus grups poden ser d’entre 20 a 70 individus, i la seva alimentació inclou peixos i mamífers marins, encara que d’acord amb estudis recents la seva dieta estaria formada principalment per taurons, sobretot del gènere Somniosus

  Les orques residents i transeünts comparteixen algunes àrees geogràfiques, però en general solen evitar-se, fins i tot s’han observat orques navegant a grans velocitats per zones ocupades per altres grups, amb la finalitat de no provocar un enfrontament. D’acord amb els anàlisis de ADN en mostres de pell, es va poder determinar que els dos grups es van separar fa al menys 10.000 anys.

• Tipus B:Són exclusives d’aigües antàrtiques i sub-antàrtiques. Alguns autors consideren que es tracta d’una espècie diferent denominada Orcinus glacialis. En aspecte general són més petites que les del tipus A. Tenen una coloració dorsal diferent, la capa (part dorsal anterior a l’aleta dorsal) és negre i estreta, les parts inferiors que la segueixen als laterals són d’un color de gris fosc. Les taques post-oculars són més grans i orientades horitzontalment. Aquestes orques tenen un color groguenc per tot el cos, que es nota sobretot a les taques blanques. Aquesta coloració ve causada per les diatomees que hi viuen a sobre. Es creu que poden fer migracions esporàdiques a aigües més càlides per poder netejar-se el cos. S’han observat orques d’aquest tipus nadar a gran velocitat per les costes de la Patagonia amb direcció cap a Brasil i poc després baixar altra vegada cap a aigües antàrtiques. Normalment es congreguen en grups de entre 150 i 200 membres. La seva alimentació està formada bàsicament per peixos, encara que també inclou mamífers marins i cefalòpodes. Les estratègies de caça són molt elaborades, com per exemple fer caure les foques que hi ha sobre el blocs de gel. Primer empenten el bloc de gel cap a aigües més allunyades, tot seguit neden a gran velocitat passant per sota d’on està l’animal, generant una onada que inclinarà el bloc, fent que la foca rellisqui.
• Tipus C: Com l’anterior, la seva distribució també es exclusiva d’aigües antàrtiques i sub-antàrtiques. Alguns autors la denominen Orcinus nanus, ja que es el tipus d’orca més petit del món, fent de 1 a 3 metres menys que les demés. Com Orcinus glacialis també presenta una coloració grisenca. Les taques post-oculars són molt petites e inclinades cap a dalt en un angle de 45° respecte a l’eix corporal. La seva dieta està formada per peixos, especialment el bacallà.
  Estudis realitzats recentment amb el gen del citocrom B de l’ADN mitocondrial de les orques dels tipus B i C, fan pensar que aquest canvi genètic que va tenir lloc fa 150,000 anys, està fent evolucionar a aquests tipus d’orques de manera divergent, fet que pot acabar comportant la seva separació en dues especies deferents.
• Tipus D: Va ser descrita a partir d’un avarament en grup al 1955 a Nova Zelanda, i observacions realitzades a partir de 2004. Aquest tipus d’orca és fàcil de reconèixer per la seva minúscula taca post-ocular en comparació amb el gran meló. La seva àrea de distribució sembla ser circumpolar sobre aigües antàrtiques entre els 40° i 60° de latitud sud. Els grups familiars semblen ser grans, formats per entre 9 i 35 membres. La dieta d’aquest tipus no es coneix però se sospita que està formada per peix, ja que s’ha observat aquest tipus d’orca depredant bacallà, i apropant-se bastant als vaixells de pesca de palangre. És el tipus d’orca menys estudiat.

Actualment la comunitat científica internacional només accepta una sola espècie, Orcinus orca. Però admet que hi ha varietats diferents que poden ser el resultat de un llarg procés evolutiu, i que es diferencien en la seva distribució geogràfica, morfologia, dieta, cultura, etc.

 

DISTRIBUCIÓ I MOVIMENTS MIGRATORIS AL MEDITERRANI

Les orques són un del cetacis amb major distribució geogràfica, ja que habiten tots els mars, sense excloure les badies superficials, mars interns, estuaris, i fins i tot se les ha vist remuntar rius. És una espècie cosmopolita no limitada per factors ambientals com la temperatura, la profunditat o una dieta especialitzada. Tot i tenir aquesta diversificació d’hàbitats es concentren preferentment en àrees costaneres temperades i fredes d’alta producció marina. Les densitats més altes de població d’orques es troben a la costa del Pacífic d’Amèrica del nord, a Islàndia i a Noruega. També es poden trobar tant a l’oceà Àrtic com a l’Antàrtic. En el primer estan distribuïdes en aigües lliures de gel, mentre que a la regió antàrtica se les associa amb els blocs de gel a la deriva. A l’Atlàntic sud-occidental habiten preferentment en aigües temperades i mig fredes, des de Tierra del Fuego fins el sud-est de Brasil, on els albiraments són poc freqüents i esporàdics, a diferencia del que passa a Argentina, on se les pot trobar per tota la costa patagònica. Al Pacífic sud-americà ha sigut citada des de Xile fins al Equador, principalment a les illes Galápagos, on es freqüent.

Al mar Mediterrani i a les aigües que rodegen la península Ibèrica els diferents grups presenten una distribució diferent en funció de la regió que habiten.

• Orques del golf de Cadiz: Al Mediterrani, tot i que és menys abundant, no és una excepció. La població d’orques queda restringida al golf de Cadiz on resideix un clan constituït per 1 subpod i 2 grups familiars estables.

  • El primer es tracta d’un subpod (concentració de diferents grups familiars amb ancestres maternals comuns) que està dividit en tres grups familiars o manades. Es tracta de les orques presents la majoria del temps al centre de l’estret, encara que durant els mesos de primavera es troben en aigües de Barbate. L’alimentació principal d’aquestes orques és la tonyina vermella (Thunnus thynnus).
  • El segon grup resideix a la zona de Barbate, on hi van ser albirades per primera vegada en 2001. En aquest cas no se sap quin tipus d’alimentació segueixen.
  • L’últim grup s’ha observat exclusivament en aigües de Barbate i properes a la badia d’Algeciras. Tenen una dieta mixta de peixos.

  Són grups socials poc estudiats, la informació més gran ve del primer grup, que correspon amb les orques que interactuen amb la indústria pesquera durant la temporada de tonyina vermella.
  Han sigut identificats un total de 42 individus dels quals 39 continuaven sent albirats al 2008. Des de 1999 només s’ha confirmat la mort de 3 orques. És possible que alguns individus no estiguin registrats però és poc probable que la població superi les 50 orques.

• Orques de la cornisa cantàbrica: En aquest cas es tracta d’albiraments oportunistes des d’embarcacions de pesca i altres i no es disposa de cap informació sobre la seva abundància ni sobre la seva distribució. Projectes d’investigació a la cornisa cantàbrica indiquen que encara que hi ha una presencia continua, la població és molt reduïda i fragmentada,. Estudis realitzats per Hammond i Locker (1987) indiquen que abans del 1985 era probable observar orques en tot l’Atlàntic situat al nord de la península.
• Orques al Mediterrani: Al Mediterrani s’han enregistrat albiraments esporàdics a Catalunya i Itàlia, així com avaraments a les illes Balears, i albiraments periòdics d’exemplars solitaris sense una cohesió familiar al mar de Ligúria. Com que els albiraments són geogràficament molt dispersos, i amb una aparició en molts punts diferents del Mediterrani, la seva distribució és més aviat de caràcter vagabund. Estudis realitzats indiquen que aquesta espècie era més abundant en el Mediterrani nord occidental.

 

HÀBITAT I ALIMENTACIÓ

L’orca és un super depredador, amb una dieta molt extensa que inclou una gran varietat de mamífers marins, peixos, calamars, com també aus, tortugues marines i taurons. Ha desenvolupat una extensa varietat d’estratègies de caça segons el tipus presa i la regió. Dintre dels mamífers s’han enregistrat més 40 espècies en la seva dieta que inclouen, grans balenes, catxalots, marsopes, dofins, belugues, llops marins, foques i llúdrigues. Els hàbits tròfics solen variar depenent de la disponibilitat dels aliments locals que segons la localització depenen de les estacions anuals.

 

REPRODUCCIÓ I CICLE VITAL

L’orca té un dels períodes de gestació més llargs entre els cetacis. Els cicles reproductors varien en funció de la població i l’àrea geogràfica. Al Pacífic Nord-oest crien durant tot l’any, però sobretot durant els mesos d’octubre i març. Les orques del Atlàntic Nord-oest ho fan des de finals de la tardor fins mitjans de l’hivern. A Patagonia s’observen cries entre els mesos de febrer i primavera, i entre novembre i desembre.

Les femelles arriben a la maduresa sexual entre els 12 i els 14 anys, que és quan donaran a llum a la seva primera cria. Els mascles ho fan als 15 anys de vida, moment en el qual l’aleta dorsal presenta un ràpid creixement, donant la forma alta i triangular pròpia dels mascles adults. Encara i així els macles no arriben a la maduresa social fins als 21 – 25 anys. La gestació dura entre 12 i 18 mesos i, tal i com passa en mamífers marins, donen a llum a una única cria, encara que existeixen referents de naixements de bessons. La mortalitat entre els nounats durant els primers 6 mesos de vida és del 43%. La lactància es dóna al llarg dels primers dos anys, i en el moment en que la cria deixa la llet materna mesurarà uns 4,3 metres.

Les femelles tenen un període entre parts que pot oscil·lar entre els 5 i els 10 anys. La seva vida reproductiva s’estén fins als 25 anys durant els quals pot arribar a donar 5 cries, seguida d’un període menopàusic d’entre 10 a 30 anys. L’esperança de vida de les femelles està entre els 50 i 80 anys com a màxim, mentre que els mascles solen sobreviure uns 30 anys amb longevitats màximes d’entre 50 a 60 anys.

 

ECOLOGIA, COMPORTAMENT I IDENTIFICACIÓ

Molts grups mantenen una alimentació variada i mixta, mentre que d’altres s’han especialitzat en un tipus concret de preses, fet que ha comportat el desenvolupament d’un ventall de comportaments complexes. Entre ells s’hi troben les tècniques cooperatives, com ara el “arreo”, o la concentració de la mola de peix, coneguda com tècnica del “carrusel”. D’altres han adquirit comportaments depredadors extrems, com l’avarament intencional a la Patagonia i a les illes Crozet, amb l’objectiu de capturar, preferentment les cries de llops i elefants marins. Aquesta varietat de tècniques i la facilitat d’adaptació es deuen a una gran cohesió familiar i la transmissió d’aquest coneixements de generació en generació. Es considera que l’orca és un dels pocs animals on es pot arribar a parlar de cultura familiar. El nombre d’individus i la seva cohesió dependrà del tipus d’orques, distribució geogràfica i alimentació. Per exemple els grups residents amb una alimentació basada en peixos, tindran grups grans, degut a la necessitat de cooperar per poder caçar, mentre que els grups transeünts que s’alimenten de mamífers marins són més reduïts, ja que la participació del grup és menor.

Les orques de l’estret de Gibraltar han desenvolupat diverses maneres d’aconseguir l’aliment: la caça tradicional és mitjançant l’acústica passiva, és a dir que esperen en silenci tot escoltant com s’aproxima el banc de tonyines. Una vegada els túnids són localitzats comença una persecució de fins a 30 minuts, en la que les orques es van alternant i acaben acorralant a la presa contra la superfície. Aquesta maniobra acaba esgotant el túnid, que porta una llarga migració sense alimentar-se. Aquesta tècnica de caça es denomina “caça per esgotament” i comporta un gran desgast energètic per l’orca.

Hi ha maneres alternatives d’aconseguir l’aliment, com per exemple aprofitar l’almadrava en els mesos d’abril i juny. L’almadrava és un art de pesca que consisteix en col·locar una colossal xarxa amb forma de gàbia en un punt exacte del trànsit de tonyines . S’ha observat orques dirigir a les tonyines cap a aquestes trampes per poder arraconar-les i capturar-les més fàcilment.

Un altre tècnica és la “espera”. Entre els mesos de juny i setembre es du a terme l’art de pesca tradicional de conegut com la “pedra”, que consisteix en llençar una línia de fils amb un esquer. Aquesta línia està lligada a una bloc de formigó que portarà l’esquer a la profunditat desitjada. Quan la tonyina queda atrapada, el pescador recull del carret fent un soroll característic. Aquest soroll avisa a la orca, que només ha d’esperar que la tonyina atrapada a l’ham pugi a la superfície, i sense donar temps als pescadors de recollir el peix, el devorarà. D’aquesta manera aconsegueixen que l’esforç energètic sigui nul.

No només l’alimentació i la supervivència són aspectes que es transfereixen d’una generació a la següent, sinó que cada grup d’orques tenen les seves tradicions i costums que no comparteixen amb altres grups, ni tan sols els dialectes són els mateixos. Per exemple, l’estret de Johnstone, que separa l’illa de Vancouver del continent, és el cor d’una àrea de 200 orques dividides en 16 manades que hi passen l’estiu. Aquest grup constitueix la comunitat resident del nord, i una de les seves activitats preferides és la de fregar-se la pell contra les pedretes arrodonides del fons que hi ha en determinades platges d’aigües someres. No se sap si aquesta activitat es un hàbit purament desparasitari o bé de relax i vida social. Bé el cas és que les orques residents meridionals de la zona, que viuen pràcticament al costat, mai practiquen aquesta activitat, però per altra banda són molt més propenses que les seves veïnes del nord a fer acrobàcies aèries (piruetes).

El desenvolupament d’un mecanisme de comunicació que pot ser considerat com un llenguatge és segurament el factor més impactant de l’espècie. Als anys 70 es va descobrir que cada manada tenia la seva pròpia versió de la vocalització, en quan a timbre, patró, i nombre de clics. Cada dialecte és una senyal d’identitat acústica. Les cries aprenen el dialecte de la seva manada escoltant a les mares i al grup, però també aprenen a identificar i reconèixer els dialectes d’altres manades, ja que les orques prefereixen fraternitzar amb els parents més propers, encara que els mascles buscaran altres grups per reproduir-se, amb l’objectiu d’evitar la consanguinitat. Aquesta és la utilitat dels dialectes, quan més s’assemblin els dialectes més properes són les famílies.

Les característiques físiques de les orques són tan notables que fan que sigui un dels cetacis més fàcils de reconèixer del món.

• Cos notablement gran: l’orca es el delfínid més gran del món, té una envergadura de fins a 9 metres.
• Cap arrodonit, bec poc diferenciable: presenta un meló bastant prominent sense un bec i rostre definits.
• Coloració: el característic negre brillant, amb taques blanques distribuïdes a la part ventral, i zona post-ocular.
• Zona genital amb taca blanca amb forma de trident invertit.
• Aleta dorsal: les aletes dorsals de les femelles i juvenils són falcades, mentre que les dels mascles adults són altes i triangulars.
• Aletes pectorals ovalades de mida gran.
• Aleta caudal negra per la cara dorsal i blanca grisenca per la cara ventral.

 

CARACTERÍSTIQUES D’IDENTIFICACIÓ INDIVIDUAL

A més a més de les característiques mencionades anteriorment, existeixen marques o cicatrius individuals que ens ajuden a identificar a cada individu. La identificació individual es pot dur a terme per les següents característiques:

Sella de muntar de color gris clar darrera de la aleta dorsal: Es tracta d’una taca única per cada orca, com podria ser la empremta dactilar en els éssers humans. El seu patró de coloració i la seva forma ens ajudaran en la identificació.

Ferides i marques: Quan es selecciona una ferida o cicatriu com a factor identificatori d’un exemplar, s’ha de tenir en compte que una ferida o cicatriu sempre pot arribar a desaparèixer, per tant és millor fixar-se en cicatrius antigues, que és probable que l’animal segueixi tenint.

Forma i cicatrius de l’aleta dorsal: Fa referència a totes aquelles cicatrius i marques situades al marge posterior de l’altea dorsal. La seva distribució, nombre, mida i forma seran característiques de cada individu.

 

ESTATUS DE CONSERVACIÓ I PRINCIPALS AMENACES

Moltes cultures aborígens passades de diferents zones del planeta com per exemple els Nazca (Perú), els Yámanas i els Onas (Tierra del Fuego, Argentina), els Kwakiutl (Columbia Britànica, Canadà), els Haida (nord-oest del Canadà), els Ainus (Japó) i altres, han vist a les orques amb una barreja de por i fascinació i fins i tot se’ls hi atorgava poder divins, i se’ls feien ofrenes per guanyar el favor d’aquest deus del mar. Són moltes les llegendes i històries que protagonitzen en aquestes cultures. Tota aquesta admiració i respecte va desaparèixer amb cultures més recents que la van presentar i descriure com el depredador marí més sanguinari del oceà, i d’alt risc per l’esser humà. Més tard va ser objectiu de la industria balenera durant més de 35 anys. Entre els anys 50 i els 70 els baleners japonesos, russos i noruecs van matar aproximadament unes 5.000 orques. En moltes regions, entre les que s’hi troben Japó, Noruega, Alaska i el Marroc, se les va culpar injustament d’acabar amb els recursos pesquers de la zona. Per aquest motiu es solen organitzar partides d’extermini subvencionades pels governs.

Per si la caça directa no fos suficient, l’orca és un dels animals per perseguits per la industria del delfinaris que es va iniciar al 1962 a les costes del Pacífic de EE.UU., estenent-se cap al Canadà i més tard per tot el món. Actualment, España és el país amb més mamífers marins en captivitat. Encara que es va firmar la prohibició definitiva de capturar orques per espectacles, avui en dia encara existeixen pesqueries costaneres que disparen a matar, ja que encara les consideren una competència pels recursos pesquers.

A l’estret de Gibraltar, per exemple, les orques tenen una relació intrínseca amb les activitats pesqueres del esser humà que, tot i que sembla que podria portar-li beneficis a nivell d’alimentació, té conseqüències negatives per a la població. La taxa de supervivència de les cries de orques a l’estret ha tingut un descens dràstic ja que des de 2007 les tres cries que han nascut no han sobreviscut al seu primer any de vida. L’alimentació principal d’aquest animals és la tonyina vermella i la pesca per almadrava i altres tipus estan fent disminuir la població de tonyina dràsticament. Recordem que aquest art de pesca consta en capturar els túnids que venen al Mediterrani a fresar, és a dir que no arriben a fer-ho, les poques que sobreviuen porten a terme la fresa i tornen cap el Atlàntic. Tot i això els hi espera l’almadrava de revés i la pesca amb pedra. Aquest art de pesca no és sostenible ni selectiu. El fet de no deixar fresar a les tonyines pot fer disminuir de forma molt significativa la seva població i fins i tot amenaçar amb la seva desaparició en pocs anys. Les poblacions d’orques del Mediterrani no podran adaptar-se tan ràpidament a un canvi de dieta. Aquesta disminució de tonyina està afectant a la complicada relació entre pescadors i orques, i es creu que al Marroc s’estan matant orques per que no puguin interferir en l’activitat pesquera, afavorint la conservació dels recursos. Al juliol de 2004 dues orques van ser matades, i 6 més al setembre de 2005. Si això continua la població d’orques corre el risc de ser eliminada en molt poc temps. Aquests resultats afirmen que aquets animals seguiran en regressió i tindran un descens del 20% en les pròximes 5 generacions. Actualment l’orca del Mediterrani està inclosa en la categoria d’interès especial, la qual no confereix cap mesura de conservació.

Altres amenaces inclouen els efectes directes que provoquen els vessaments de petroli, que causen la mort de molts animals i alts nivells de toxicitat. L’orca gaudeix de la posició més elevada en la cadena tròfica, el que la fa més susceptible a la contaminació per bioacumulació d’organoclorats i altres compostos químics.

Un dels problemes més greus que té aquesta espècie és la captura en vida per exhibir als animals en aquaris i obligar-los a participar en espectacles. Les orques com ja hem mencionat, són animals amb una cohesió familiar molt forta. El fet de segrestar-les i apartar-les de les manades, acaba significant, en moltes ocasions, la mort de l’animal per estrès. Si l’individu sobreviu a la captura, estarà condemnat a sobreviure en unes condicions molt reduïdes que els hi provoca canvis de conducta i traumes, a més d’una reducció en l’esperança de vida del voltant d’uns 10 anys.

La suma d’aquests factors i altres com l’intens tràfic marítim, la utilització de sonars i construccions marítimes, estan dificultant la supervivència d’algunes poblacions d’orques del món. No existeix una avaluació poblacional en el ordre mundial, però s’estima que la població del pacífic ronda els 11.000 exemplars i que a les costes noruegues serien unes 5.000. Sembla que la zona amb una població més gran és l’Antàrtida, on s’estima que hi viuen uns 75.000 individus.

L’orca està protegida per diferents convenis internacionals com ara l’Apèndix II del Conveni sobre el Comerç Internacional d’Espècies Amenaçades de Flora i Fauna Silvestres (CITES), els apèndixs I i II de la Convenció d’Espècies Migratòries (CMS), i classificada per la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) sota l’estatus de dades insuficients.

 
REFERÈNCIES

CARWARDINE, M. 2004. Ballenas delfines y marsopas. Ediciones Omega. Barcelona. 2ª reimpresión

IUCN 2012. Marine Mammals and Sea Turtles of the Mediterranean and Black Seas. Gland, Switzerland and Malaga, Spain: IUCN. 32 pages.

JEFFERSON, T. A., WEBBER, M. A. & PITMAN, R. L. 2008. Marine mammals of the world: A comprehensive guide to their identification. Academic Press. Canadà

NOTARBARTOLO DI SCIARA, G. 2002. Cetacean species occurring in the Mediterranean and Black Seas. In: G. NOTARBARTOLO DI SCIARA (Ed.), Cetaceans of the Mediterranean and Black Seas: state of knowledge and conservation strategies. A report to the ACCOBAMS Secretariat, Monaco, February 2002. Section 3, 17 p.

NOTARBARTOLO DI SCIARA, G. & BIRKUN A JR. 2010. Conserving whales and dolphins in the Mediterranean and Black seas. An ACCOBAMS status report. ACCOBAMS, Monaco. 212 p

PERRIN, W. F., WÜRSIG, B. & THEWISSEN, J. G. M. 2009. Encyclopedia of marine mammals. Second edition. Academic Press. United States of America

REEVES, R. & NOTARBARTOLO DI SCIARA, G. 2006. The status and distribution of cetaceans in the Black Sea and Mediterranean Sea. IUCN Centre for Mediterranean Cooperation, Malaga, Spain. 137 pp.

SHIRIHAI, H & JARRET, B. 2006. Whales dolphins and seals: A field guide to the marine mammals of the world. A & C Black, London

http://www.iucnredlist.org/details/15421/0

http://www.accobams.org/

http://www.cites.org/esp/

http://www.cms.int/

http://antarcticsun.usap.gov/science/contenthandler.cfm?id=2853