Recerca

Foto-Identificació

La Foto-Identificació a l'Associació Cetàcea

L’Associació Cetàcea desenvolupa des de l’any 2014 el Projecte de Foto-identificació: Balenes i dofins al litoral català, que té com a finalitat estudiar les poblacions de dofins i balenes del litoral català basant-se en l’ús de la foto-identificació. El projecte s’ha dut a terme fins ara a la costa central de Catalunya mitjançant sortides d’albirament de cetacis i seguint una metodologia de treball que ens permet realitzar fotografies i prendre dades, tant ambientals com sobre l’espècie observada. Fins ara s’han obtingut dades i fotografies de 4 espècies de cetacis diferents: dofí mular, dofí llistat, cap d’olla gris i rorqual comú. Seguint un mètode estricte de selecció de fotografies, mitjançant el qual es pretén només seleccionar aquelles fotografies que tinguin una qualitat suficient per assegurar la identificació dels individus fotografiats i, gràcies a la col·laboració de voluntaris, estem desenvolupant catàlegs de foto-identificació per a algunes de les espècies albirades.

  • Dofí mular

    Dofí mular

    El catàleg mostra tots els individus de dofí mular foto-identificats des del 2014.

  • Cap d'olla gris

    Cap d'olla gris

    El catàleg mostra tots els individus de cap d'olla gris foto-identificats des del 2014.

  • Rorqual comú

    Rorqual comú

    El catàleg mostra tots els individus de rorqual comú foto-identificats des del 2014.

  • Catxalot

    Catxalot

    El catàleg mostra tots els individus de catxalot foto-identificats des del 2014.

Breu història de la foto-identificació

La foto-identificació és una tècnica que es basa en l’ús de fotografies per a identificar individualment els individus d’una població gràcies a les seves marques naturals. Els primers científics que van veure que era possible reconèixer els diferents individus gràcies a unes característiques concretes varen ser, per un costat David K. Caldwell, que al 1955 ja va determinar que era possible estudiar dofins mulars (Tursiops truncatus) lliures, diferenciant els individus entre ells (Caldwell, 1955). Per una altra banda els científics William E. Schevill i Richard H. Backus van demostrar cap al 1960 que era possible reconèixer individualment a les balenes amb gep (Megaptera novaeangliae). Tot i això, aquesta tècnica no es va començar a aplicar en l’estudi de poblacions de cetacis fins a la dècada dels 70. Van ser diferents els científics que la van començar a utilitzar, adaptant-la sobretot a 4 espècies d’odontocets: la orca (Orcinus orca), el dofí d’estuari indo pacífic (Sousa chinensis), el dofí mular i el dofí acròbata tropical (Stenella longirostris) i a 2 espècies de misticets: la balena franca austral (Eubalaena australis) i la balena amb gep (Würsig i Jefferson, 1990 & Mann et al., 2000). Els autors van veure que mitjançant la foto-identificació es podien realitzar estudis de les poblacions de cetacis d’una forma molt menys invasiva:

Es pot realitzar recerca seriosa sense matar balenes” – Roger Payne, 1983

D’aquesta manera es va començar un nou tipus d’estudis a llarg termini que
 permetien el reconeixement
 individual dels animals i l’ampliació de coneixements sobre les diferents poblacions estudiades.
 Aquests estudis requerien 
el desenvolupament de noves
 tècniques de treball de les que en foren precursors, entre altres, investigadors com ara Roger i Katy Payne per a la balena franca austral, Michael Bigg per a la orca, James Darling i Deborah Glockner per a la balena amb gep o Bernd Würsig i Randall Wells per al dofí mular.

Material i plataformes d'observació

El material emprat en la foto-identificació variarà en funció de quina és la plataforma d’observació que s’utilitzi, i aquesta serà diferent en funció de quina sigui l’espècie o, fins i tot, la població estudiada. Bàsicament són tres les plataformes d’observació emprades per a la realització d’estudis de foto-identificació:

  • Observació des de la costa: S’utilitza sobretot per a aquelles espècies o poblacions de cetacis que viuen a prop de la costa o que s’hi apropen a una distància suficient per a poder ser fotografiats des de terra. En general, aquesta plataforma d’observació és adequada per a espècies que s’apropen a menys de 500 metres de la costa i sempre que no estiguin situades a una alçada superior a 15 metres respecte el nivell del mar (Würsig i Jefferson, 1990 & Mann et al., 2000).
    Es tracta d’estudis força barats, però amb la limitació, en aquelles espècies que s’identifiquen gràcies a l’aleta dorsal, de que és difícil obtenir-ne fotografies d’ambdós costats, ja que els animals solen moure’s en una direcció al llarg de la costa. S’ha emprat en estudis de dofí mular, de dofí blanc xinès o de dofí acròbata tropical entre d’altres (Würsig i Jefferson, 1990). 
  • Observació des d’avions: Es solen utilitzar per a estudiar aquelles espècies de cetacis grans que tenen les característiques d’identificació a la part dorsal, excloent l’aleta dorsal, o al cap, com per exemple les balenes franques (Eubalaena sp.) o la balena de Grenlàndia (Balaena mysticetus). La tècnica consisteix en realitzar vols a poca alçada, uns 200 metres, mentre es busquen els animals i realitzar vols en cercles a altures inferiors un cop s’ha localitzat algun grup (Payne, 1987). Aquests estudis són molt útils perquè permeten cobrir una gran extensió de terreny en poc temps. L’inconvenient més gran que presenten és l’elevat cost per a poder dur-los a terme amb l’afegit de ser potencialment molestos per als animals, per culpa del soroll.
  • Observació des d’embarcacions: És segurament el mètode més emprat per a la majoria de grups de recerca arreu del món, ja que és el que permet una millor aproximació als animals i també un major temps de permanència amb ells. Per aquests fets, està regulat per una normativa molt clara que té com a objectiu disminuir al màxim l’alteració que pugui causar la presència de l’embarcació de recerca (Würsig i Jefferson, 1990). Es recomana l’ús d’embarcacions petites i maniobrables, ja que permeten una millor adaptació als animals.

A banda de la plataforma d’observació no fa falta gaire material per a dur a terme estudis de foto-identificació, tot i que aquest si que haurà d’estar adaptat al lloc d’observació. Constarà bàsicament de fitxes d’anotació on s’hi anotaran totes les dades corresponents als albiraments, als cetacis observats i a les condicions ambientals, uns prismàtics per a facilitar la detecció de cetacis, un GPS per a poder registrar tota la informació geogràfica en relació amb els albiraments i, evidentment, una càmera de fotografiar. Amb la finalitat d’obtenir fotografies de gran qualitat que afavoreixin el reconeixement dels individus, es recomana l’ús de càmeres rèflex de 35 mm equipades amb tecnologia d’auto-enfocament i que permetin realitzar fotografies en ràfega. Com que es tracta de càmeres que permeten canviar els objectius, es pot adaptar el seu ús a cada una de les plataformes d’observació. Així doncs, en estudis realitzats des de terra es solen emprar objectius de llarg abast (de fins a 1.000 mm de distància focal), mentre que en estudis realitzats d’es d’avions o des d’embarcacions s’utilitzaran objectius de distància focal variable, amb un mínim de 80 mm i un màxim de 200 mm, podent arribar fins a 300 mm (Würsig i Jefferson, 1990).

Característiques de les marques utilitzades per la foto-identificació

Tot i que els trets morfològics que s’utilitzen per a diferenciar els individus varien en funció de la espècie, si que hi ha una sèrie de requisits que han de complir tots ells.

  • Estabilitat: Totes les marques individuals utilitzades han de ser estables en el temps. És a dir que les característiques s’han de mantenir invariables al llarg dels anys, per a poder facilitar el reconeixement d’individus en anys posteriors. La permanència de les marques emprades en cada espècie és força estable, fet que ha permès tenir realbiraments amb fins 34 anys de diferència en el cas de les orques (Durban i Deecke, 2011) o fins a 14 anys en el cas de la balena franca austral (Perkins et al., 1984).
  • Singularitat: Per a que els individus siguin recognoscibles, les marques que presenten han de ser úniques per a cada animal. No hi pot haver mai la certesa absoluta de que una característica és única, però en general es considera que com més complexa sigui una marca, més informació porta associada i més improbable és la seva repetició en un altre individu (Hammond 1986).
  • Mateixa probabilitat de realbirament: En estudis de poblacions, sobretot en aquells que intenten estimar-ne la seva abundància, és molt important que tots els individus foto-identificats tinguin la mateixa probabilitat de tornar a ser albirats (Hammond, 1986 & Würsig i Jefferson, 1990). És a dir, que tots els individus haurien de tenir exactament la mateixa probabilitat de ser identificats en anys posteriors (sempre que siguin fotografiats), gràcies a les seves marques naturals.

Marques utilitzades per la foto-identificació

A banda de les característiques esmentades anteriorment, les marques utilitzades en estudis de foto-identificació han d’estar situades en una posició que pugui ser observada de forma habitual des de fora l’aigua. Així doncs, la major part de les marques emprades es troben a la zona dorsal del cos dels animals, ja que la majoria d’espècies la solen extreure de l’aigua de forma habitual. Tanmateix, en algunes espècies s’utilitzen marques situades a la part ventral del cos (Mann et al., 2000):

  • Callositats: Són àrees del cap on la pell s’ha endurit i presenta erosió. Es creu que poden estar relacionades amb la presència de pèls facial i estan situades en les mateixes zones que en les que els humans hi tenim pèl facial, és a dir, sobre els ulls, darrera els espiracles, al costat dels llavis i a la barbeta (Payne, 1987 & Perrin et al., 2009). La seva forma, disposició i nombre són únics per a cada animal, i el seu patró general es manté estable en el temps (Payne, 1987). S’utilitzen sobretot en les balenes franques.
    Exemple de les callositats de la balena franca (<em>Eubalaena</em> sp.), emprades en la identificació individual. Fotos: Esquerra: http://flaglerlive.com; Dreta: Bannister, 1990.
  • Aleta caudal: S’utilitza en aquelles espècies que la treuen fora l’aigua a bans d’una immersió, com ara en el catxalot (Physeter macrocephalus) o en la balena amb gep. En el primer cas s’utilitza el perfil de l’aleta i les osques i ferides del seu marge més posterior (Arnborn, 1987; Dufault i Whitehead, 1995 & Mann et al., 2000), mentre que en el segon cas s’utilitza a més a més, el patró de coloració de la part ventral de l’aleta, que és únic per a cada individu (Darling et al., 1983; Perkins et al., 1984; Perry et al., 1990 & Mann et al., 2000).
    Exemple d'aleta caudal de balena amb gep (<em>Megaptera novaeangliae</em>), en la que s’utilitza el seu perfil, les osques al marge posterior i també la coloració ventral. Foto: Oriol Giralt.
  • Aleta dorsal: Segurament es tracta de la part del cos més fàcil d’observar des de fora l’aigua i per això s’utilitza en la foto-identificació de nombroses espècies d’odontocets i algunes de misticets. Les marques més estables que presenta són la seva forma o perfil i les osques en el seu marge posterior, que no es regeneren amb els anys i es poden observar al llarg de la vida de l’animal (Würsig i Würsig, 1977; Bigg, 1982 & Lockyer i Morris, 1990). És molt important disposar de fotografies d’ambdós costats d’un animal. L’aleta dorsal s’ha utilitzat sobretot en la foto-identificació del dofí mular i la orca, tot i que també s’ha utilitzat en el caps d’olla negres (Globicephala sp.) o el rorqual comú (Balaenoptera physalus), entre altres.
    Fotografia de l'aleta dorsal d'un dofí mular (<em>Tursiops truncatus</em>), en la que es poden veure molt clarament les marques d'identificació: la forma i les osques al marge posterior. Foto: Associació Cetàcea.
  • Ferides: Totes aquelles ferides presents a qualsevol part del cos poden ser emprades com a mecanismes d’identificació secundaris, degut a que, generalment la seva permanència en el temps és menor (Lockyer i Morris, 1990). Aquestes marques poden tenir un origen natural o antròpic i s’han utilitzat en la foto-identificació del dofí mular, la orca, el cap d’olla gris (Grampus griseus) o el rorqual comú entre d’altres (Agler et al., 1990; Bigg et al, 1990; Würsig i Jefferson, 1990 & Hartmann et al, 2008).
    Dos exemples de ferides, una orca (<em>Orcinus orca</em>) amb una ferida segurament causada per una hèlice a l’esquerra i un cap d'olla gris (<em>Grampus griseus</em>) a la dreta amb moltes ferides al cos, causades segurament per la interacció amb els seus companys. Ambdues podrien ser emprades com a marques secundàries d’identificació individual. Fotos: Esquerra: http://sointularipple.ca; Dreta: Associació Cetàcea.
  • Patrons de coloració: En les diferents espècies de cetacis s’ha emprat la coloració de diferents estructures com a mecanisme primari o secundari de foto-identificació. Així doncs s’han utilitzat des de patrons de coloració generals, com en el cas del rorqual comú o la balena blava (Balaenoptera musculus), fins a la coloració d’estructures concretes com ara la sella de muntar –part més blanca situada just darrera de l’aleta dorsal– d’orques i caps d’olla negres o la part ventral de l’aleta caudal de la balena amb gep (Bigg, 1982; Darling et al., 1983; Baird i Stacey 1988; Agler et al., 1990; Bigg et al., 1990; Auger-Méthé i Whitehead, 2007 & Maglio et al., 2010).
    Exemple d’un patró de coloració, la sella de muntar de les orques (<em>Orcinus orca</em>), que pot ser utilitzat com a marca natural d’identificació individual. Fotos: Dahlheim et al., 2008.

En totes les espècies en que es pugui utilitzar més d’una marca, ja sigui de forma primària o secundària, és recomanable fer ús de totes les marques possibles, ja que d’aquesta manera s’augmenta la informació per a la identificació d’un individu, facilitant-ne el seu reconeixement

Usos de la foto-identificació

Inicialment, la foto-identificació va ser ideada com un mecanisme per estudiar la biologia de les poblacions i espècies, però ja des d’etapes molt inicials es varen anar desenvolupant estudis sobre l’estructura social de les poblacions o fins i tot els patrons migratoris d’algunes espècies (Mann et al., 2000). Actualment l’ús de la foto-identificació s’ha fet molt més extensiu i és emprada en una gran varietat d’estudis a llarg termini com ara estudis sobre el cicle de vida, estudis de grups, estudis geogràfics, estudis sobre la estructura de la població o estimacions de la grandària de les poblacions (Bigg, 1982; Hammond, 1986; Shane et al., 1986; Würsig i Jefferson, 1990; Mann et al., 2000; Calambokidis et al., 2001; Grellier et al., 2003; Parsons, 2005 & Perrin et al., 2009).

Bibliografia

AGLER, B. A., BEARD, J. A., BOWMAN R. S., CORBETT, H. D., FROHOCK, S. E., HAWVERMALE, M. P., KATONA, S. K., SADOVE, S. S. & SEIPT, I. E. 1990. Fin Whale (Balaenoptera physalus) photographic identification – Methodology and preliminary results from the western north Atlantic. Report of the International Whaling Comission. Special issue 12:349-356

ARNBOM, T. 1987. Individual identification of sperm whales. Report of the International Whaling Commission. 37:201-204

AUGER-MÉTHÉ, M. & WHITEHEAD, H. 2007. The use of natural markings in studies of long-finned pilot whales (Globicephala melas). Marine Mammal Science. 23(1):77-93

BAIRD, R. & STACEY, P. J. 1988. Variation in saddle patch pigmentation in populations of killer whales (Orcinus orca) from British Columbia, Alaska, and Washington State. Canadian Journal of Zoology. 66:2582-2585

BANNISTER J., 1990. Southern right whale off western Australia. Report of the International Whaling Commission. Special Issue 12:279-288

BIGG, M. 1982. An assessment of killer whale (Orcinus orca) stocks off Vancouver Island, British Columbia. Reports of the International Whaling Commission. 36:655-666

BIGG, M., OLIESUK, P. F., ELLIS, G. M., FORD, J. K. D. & BALCOMB, K. C. 1990. Social organization and genealogy of resident killer whales (Orcinus orca) in the coastal waters of British Columbia and Washington State. Report of the International Whaling Comission. Special issue 12:383-406

CALAMBOKIDIS, J., STEIGER, G. H., STRALEY, J. M., HERMAN, L. M., CERCHIO, S., SALDEN, D. R., URBAN, J., JACOBSEN, J. K., VON ZIEGESAR, O., BALCOMB, K. C., GABRIELE, C. M., DAHLHEIM, M. E., UCHIDA, S., ELLIS, G., MIYAMURA, Y., LADRÓN DE GUEVARA, P. P., YAMAGUCHI, M., SATO, F., MIZROCH, S. A., SCHLENDER, L., RASMUSSEN, K., BARLOW, J. & QUINN II T. J. 2001. Movements and population structure of humpback whales in the North Pacific. Marine Mammal Science. 17(4):769-794

CALDWELL, D. K. 1955. Evidence of home range of an Atlantic bottlenose dolphin. Journal of Mammalogy. 36(2):304-305

DALHEIM, MARILYN, ALISA SCHULMAN-JANIGER, NANCY BLACK, RICHARD TENULLO, DAVE ELLIFRIT, KENNETH C. BALCOMB, III. 2008. Eastern temperate north Pacific offshore killer whales (Orcinus orca): Occurrence, movements, and insights into feeding ecology. Marine Mammal Science. 24(3):719-729

DARLING, J. D., GIBSON, K. M. & SILVER, G. K. 1983. Observations of the abundance and behaviour of Humpback whales (Megaptera novaeangliae) off west Maui, Hawaii, 1977-1979. In: Payne RS (Ed). Communication and behavior of whales. Westview Press, 201-222

DUFAULT, S. & WHITEHEAD, H. 1995. An assessment of changes with time in the marking patterns used for photoidentifciation of individual sperm whales, Physeter macrocephalus. Marine Mammal Science. 11(3):335-343

DURBAN, J. & DEECKE, V. 2011. How do we study Killer whales. In Killer Whale, The top predator. Whalewatcher. 40(1):6-14

GRELLIER, K., HAMMOND, P. S., WILSON, B., SANDERS-REED, C. A. & THOMPSON, P. M. 2003. Use of photo-identification data to quantify mother-calf association patterns in bottlenose dolphins. Canadian Journal of Zoology. 81:1421-1427

HAMMOND, P. S. 1986. Estimating the size of naturally marked whale populations using capture-recapture techniques. Report of the International Whaling Commission. Special Issue 8:253-282

HARTMAN, K. L., VISSER, F. & HENDRIKS, A. J. E. 2008. Social structure of Risso’s dlphins (Grampus griseus) ant the Azores: a stratified community based on highly associated social units. Canadian Journal of Zoology. 86(4):294-306

LOCKYER, C. H. & MORRIS, R. J. 1990. Some observations of wound healing and persistence of scars in Tursiops truncatus. Report of the International Whaling Commission. Special Issue 12:113-118

MAGLIO, A., GNONE, G., FOSSA, F., BELLINGERI, M., LIEBANA, F. & CARNABUCI, M. 2010. Experimentation of photo-identification technique on striped dolphin (Stenella coeruleoalba, Meyen 1833) in Ligurian Sea. European Cetacean Society, 24th annual conference – Straslund (Germany)

MANN, J. CONNOR, R. C., TYACK, P. L. & WHITEHEAD, H. 2000. Cetacean societies: Field studies of dolphins and whales. The University of Chicago Press, Chicago

PARSONS, K. M. 2005. Procedural Guideline No. 4-5 Using photographical identification techniques for assessing bottlenose dolphin (Tursiops truncatus) abundance and behaviour. In Marine Monitoring Handbook. Ed. Jon Davies 2001. Joint Nature Conservation Committee.

PAYNE, R. 1987. Long term behavioural studies of the southern right whale (Eubalaena australis). Report of the International Whaling Commission. Special Issue 10:161-167

PERKINS, J. S., BALCOMB, K. C., NICHOLS, G. & DEAVILLA, M. 1984. Abundance and distribution of humpback whales (Megaptera novaeangliae) in west Greenland waters. Canadian Journal of Fisheries and Aquatic Sciences. 41: 533-536

PERRIN, W. F., WÜRSIG, B. & THEWISSEN, J. G. M. 2009. Encyclopedia of marine mammals. Second edition. Academic Press. United States of America

PERRY, A., BAKER, S. C. & HERMAN, L. M. 1990. Population characteristics of individually identified humpback whales in the central and eastern north pacific: A summary and critique. Report of the International Whaling Commission. Special Issue 12:307-317

SHANE, S. H., WELLS, R. S. & WÜRSIG, B. 1986. Ecology, behavior and social organization of the bottlenose dolphin: A review. Marine Mammal Science. 2(1):34-63

WELLS, R. S. & SCOTT, M. D. 1990. Estimating bottlenose dolphin population parameters from individual identification and capture-release techniques. Report of the International Whaling Commission. Special Issue 12:407-415

WÜRSIG, B. & WÜRSIG, M. 1977. The photographic determination of group size, composition, and stability of coastal porpoises (Tursiops truncatus). Science. 198:755-756

WÜRSIG, B. & JEFFERSON, T. 1990. Methods of photo-identification for small cetaceans. Report of the International Whaling Comission. Special Issue 12:43-52

Right Whale Alert: Mother and Calf Off Flagler Coast Today

http://sointularipple.ca/2012/08/the-cetus-research-conservation-society-what-we-do/orca-with-fresh-prop-scar-1/#.Ux9BcSgUCZF